La qüestió dels fills posats en condició i de la substitució vulgar “in fideicomiso “. La Llei “cum avus”.

En el fideïcomís “si sine liberis” els fills del fiduciari, i dels fideïcomissaris, de l’existència o inexistència dels quals depèn que el fideïcomís quedi purificat o entri en acció, tenen una evident importància. Tot i això, la norma general  és que no tenen cap dret al fideïcomís: “els fills posats en condició no s’entenen posats en disposició”.  Això suposa que, en cas que un fideïcomissari  mori abans que l’herència es defereixi a favor seu, els fills d’aquest no tindran cap dret al fideïcomís, sinó que l’herència passarà al fideïcomissari que seguia en ordre després del pare d’aquells.

Aquesta és la disposició de l’art. 426-17 del Codi Civil de Catalunya.

Això significa que, si el testador vol que els fills posats en condició puguin entrar en l’herència, en defecte dels seus pares, ho ha de disposar així, ordenant una substitució vulgar “in fideicomiso “ . És a dir, ha de disposar que els fills dels fideícomissaris ( o del fiduciari) premorts, entraran en l’herència en el lloc del seu pare. 

Aquesta disposició suposa que aquests fills, substituts del pare premort, vindran afectats per la mateixa càrrega fideïcomissària que hauria afectat el seu pare, de forma que, en cas de morir sense deixar, al seu torn, descendència, l’herència faria trànsit a favor del següent fideïcomissari  establert segons la voluntat del testador.

L’anterior legislació contenia unes normes interpretatives que mitigaven la disposició que comentem: eren les conjectures (o part d’elles). Segons aquestes, es donava a determinades expressions o circumstàncies de la disposició fideïcomissària una interpretació en un sentit favorable als drets successoris dels fills posats en condició. El fet que la nova legislació no hagi inclòs les conjectures no significa, però, que s’hagin d’entendre no aplicables, atès que en l’Exposició de motius del llibre quart del C.C.C. es puntualitza que les normes derogades, mentre no s’oposin a les positives, formen part de la tradició jurídica catalana. 

El Codi de Successions va preservar les següents conjectures, en el seu art. 198:

-Quan s’imposi al fill posat en condició una càrrega o obligació que no podria acomplir si no fos substitut.

-En cas que el darrer fideïcomissari cridat –després dels seus fills- fos una altra persona .

-Quan el causant hagi nomenat fiduciari i fideïcomissaris els seus fills, però sense mencionar-los pel nom ni per cap altra circumstància que els individualitzi.

-Quan el causant cridi com a substitut els fills del fiduciari  o del fideïcomissari més remot.

Incloc aquí un comentari de la Llei “cum avus “  perquè té aparença de ser una d’aquestes conjectures, encara que, en realitat, no ho és. Està recollida en l’art. 426-15 del Codi Civil de Catalunya i consisteix en una regla de interpretació segons la qual si un testador imposa un fideïcomís al fiduciari –que és fill o descendent seu-  en favor d’una persona que no és descendent, s’entendrà que aquell fideïcomís és del tipus condicional “si sine liberis”, en el cas que, en el moment d’imposar el fideïcomis,  el fiduciari no tingués fills o si, en cas de tenir-ne, el testador ho ignorava.

És a dir, els requisits són :

1.- que el testador imposi un fideïcomís a un fill o descendent.

2.- que el fideïcomís sigui a favor d’un persona que no sigui descendent.

2.- que el fill fiduciari no tingués fills en el moment de ser ordenat el fideïcomís, o bé que el testador  (o ordenant per qualsevol dels altres mitjans possibles)  desconegués l’existència d’aquells.

I la conseqüència és que aquell fideïcomís s’entén ordenat sota condició de morir el fiduciari sense fills. Tradicionalment s’ha dit que aquesta interpretació s’imposa com a “conjectura de pietat”, però no és una conjectura consistent en entendre que es dóna una substitució vulgar en favor dels fills posats en condició, sinó una conjectura en favor d’entendre que el fideïcomís ha estat imposat sota condició de morir el fiduciari sense fills.